És a mi que’m passa.
Quan la Carla contenta diu vaig saltant de pedra en pedra veus i no poso el peu a l’aigua.
Quan en Simó d’Equitació Iniciació crida Ooops que sembla que galopem, sí, sí, gal… galopem!! Uuaaaaauuu!!! Ha sigut la primera vegada en ma vida que galopem”
Quan la Maya d’Aventura Júnior té dubtes i no sap si serà capaç de fer cim al Monturull a 2.761m però un cop arribada somriu i és feliç d’haver fet allò que no sabia si podria.
Quan Sebastian, que és de Taos, USA, diu my lips are chapped and peeling, igual que els passa als seus companys de Wild Adventure després de tant sol, aire sec, i suor.
Quan en Telmo de Big Bike explica chistes pedalant fins al Refugi del Gónec a 2.150m, perquè ja no tinc forces, tinc sed i així es passa millor la pujada.
“No puc córrer” diu la Isàia – “Jo menys” – afegeix la Llum. “Estem sense cames” diu rient la Mònica de Travessa Júnior 7×7 quan han arribat al campament després de 3 dies caminant per la Serra del Cadí.
I és que sí, aquí les coses ens passen a nosaltres, a la meva amiga, al meu amic, i a mi, vivim aquests dies sent els protagonistes d’aquestes aventures.
Prenc decisions, suo, m’equivoco, em ric, us trobo a faltar, faig nous amics, m’emociono i m’adono que poc a poc em vaig fonent amb aquests arbres, aquests llacs i aquestes muntanyes.
