– Diego… és avui que anem a Andorra en bici?
– Tiuuuu estic dormint que no ho veus?
– Però si m’estàs parlant com vols dormir… què dius!
Espero no sigui gaire pujada el camí que porta cap a Andorra. El meu avi m’explicava que portaven les rodes del camió des d’Andorra després de la guerra. Deia que atravessaven les muntanyes, potser són aquestes mateixes? no crec … espero no vulguin que pedalem una muntanya amunt com si res… són bojos, preferiria carregar rodes. Rodes… de camió devien pesar lo seu, bueno rodones, potser de baixada… No hi toquen per què hem d’anar a Andorra en bici?
– Estàs despert?
– Què vols Jofre?
– A mi ja em fan mal les cames, tu com estàs?
– Però si encara no hem pedalat avui, i ja no tens cames?
– És que no sé si podré arribar fins Andorra.
– Però per què dius això d’Andorra, és una broma, deixa’m dormir més.
No sé què hi faig aquí en aquesta tenda en aquesta llitera amb lo bé que s’està a casa. Ostres els mitjons… alçaaa els vaig deixar a fora per a que s’eixuguessin al sol. Però potser de nit ha tornat a ploure i estaran mullats vaig a veure ojuuu no’t trepitgi ostres estan tots dormint. Ooopss si el terra aquí fora és moll. Sí, tinc els mitjons tots molls. Almenys el cel és blau.
No sé, espero que no pugi molt, a més no tinc mitjons.
Em posaré aquests molls si no a males és igual.
Mmmm… mullats com costen els mitjons de posar, aixxx tinc tot de fulles als peus…
– Bon dia Jofre!
– Bon dia
– Què fas tan d’hora?
– Que volia revisar la bici, si avui anem a Andorra…
– Avui al Pic Negre!
– Ostres així que a Andorra ja hi anirem un altre dia?
– Vols dir?
