A vegades sembla que hem perdut el seny… i parem un moment i veiem que sí, que no hi som tots quan tenim uns pel ripollès caminant a 2.900m d’alçada, d’altres pels boscos de La Molina pedalant sota la pluja, uns altres al Malniu repintant senders amb aquests trons… i sembla tot perdut, tot es torça quan ets conscient que les coses es compliquen al mateix moment a 5 llocs diferents.
Passa una estona, procures ajudar des de la distància, però no pots fer gaire… però aleshores, com per art de màgia tot es posa a lloc. Podem estar agraïts al destí, l’atzar o la sort… o potser la deessa Fortuna ha vingut a veure la nostra estimada ninfa Pyrene.
Segur que també hi compta l’esforç dels noi@s per girar la truita i acabar arribant al campament sans i estalvis. En aquests moments tant els menuts de 7 i 8 anys com els grans de 16 i 17 no s’amaguen i fan un pas endavant vers l’adversitat.
I és que potser no hi ha cap aventura si no és superant els obstacles que’ns trobem pel camí.
